De vegades la pau no és més que por, deia un jove Raimon en un moment en que la por devorava les nostres vides, crec que la cançó es va escriure allà per l’any 1967, la por va trigar molt de temps en anar-se de les nostres vides, la por a la qual es referia aquesta cançó, la por d’un dictador sota pali que amb tota la seva colla de sequaços ens mantenia a tots a casa callats i collats, eren temps durs de repressió i por molta por, no els analitzaré jo, hi ha muntanyes de literatura sobre el tema, a mi el que em queda d’aquella època és una tremenda ràbia quan hi penso i una ràbia encara més tremenda quan hi veig que molts vicis d’aquella època encara hi són vius en el nostre món, tan modern i tan lliure.
Aquestes setmanes passada hem viscut en una sorpresa continua rebent notícies sobre la central nuclear de Fukushima, una por atàvica sobre el que ens hi podia passar si la maquinària perfecta del subministrament energètic rebentava, no sé com dir-ho, l’energia és un miracle tal i com la rebem els inútils mortals, dic inútils perquè qualsevol que no tingui poder i diner avui dia és un inútil per al sistema, polsem un botonet a la paret i s’engega el llum, girem una rodeta i la caldera es posa en marxa, girem una rodona i la rentadora fa la feina.... Una innombrable quantitat de fets quotidians que fa que la nostra vida sigui meravellosament còmoda, però no fa tan de temps que és així.
He pensat molt aquests dies que és el que ens ha fet tan dependents de l’energia que ens fa tenir tanta por a haver de racionalitzar el seu us, tanta por a quedar-nos sense. Tanta por que ha fet que la part més important de totes les notícies fos els fets de Fukushima, fins al punt que el drama humà, el terrible drama humà, que ha suposat el tsunami amb cinc-centes mil persones desplaçades i amb la seva vida destrossada, aquest drama no ha tingut la rellevància humana que es mereixia. He pensat molt sobre aquest fet.
La por és la pitjor de les conselleres que s’hi coneix, ens pot paralitzar i advocar-nos al desastre o pot fer que tirin cap en davant en una reacció de fòbia de conseqüències imprevisibles suposo que aquesta reacció fòbica és també el que ara fa que tots estem en guerra contra Gadaffi, tot un què, perquè les hemeroteques estan plenes d’anades i tornades del general al països amics, és a dir europeus, amb abraçades eufòriques, però ara cal controlar el que mai van controlar aquests polítics ineptes que ens governen, li van donar ales a un boig i ara estem tots en la bogeria.
Jo Crec que ens governen un grapat de mercenaris, no sé qui és qui paga, però es evident que algú diu que s’ha de fer, com s’ha de fer i quan. No existeix la llibertat ni el respecte a la condició humana, ni al dolor de milers de persones. Només existeix un grapat de senyors que defensen els seus interessos, econòmics i de poder, en els quals nosaltres som esclaus en la maquinària de consum, les nostres vides tenen un valor ínfim per aquests senyors, sinó consumin jo diria que mínim. Al seu servei hi ha un munt de canals televisius que ens fan morir de por sobre totes les desgràcies que ens hi poden passar, la misèria que viurem i....i...
Tenim tanta por que no som capaços de canviar res DE VEGADES LA PAU NO ÉS MÉS QUE POR... Les noves dictadures ja estan en marxa.
0 comentaris:
Publica un comentari