Sí, penso que fem tard a moltes necessitats socials d’un país que si no ens afanyem quedarà molt enrere i com ara sembla que l’hem de moure tot diguem alguna cosa.
Només si parlem de la sanitat, educació, vivenda (sacres problemes i drets fonamentals els hi recordo) i la cohesió social crec que ja hi ha feina. Parlo d’educació, no puc abastar-lo tot. Porten, els polítics, 18 anys parlant de que volem encetar nous models educatius, després ningú comença res, per què? Ben clar al meu parer: tenim el model educatiu que els polítics i els que controlen la producció volen, no volen fer res al respecte i ho crec molt seriosament.
El model educatiu actual té ja 300 anys (el van crear el dominics) i alguns em diran que no m’he assabentat dels canvis i de les línies noves en l’educació que tant de furor han fet el l’últim segle passat. Doncs van errats m’he assabentat, però que molt bé, a més a més de patir-les en la pròpia carn, sóc la generació que va servir per fer de conillet d’Índies dels models educatius dels 60, 70 i àdhuc els 80 i després com a professor vaig patir la reforma i per no dir la contrareforma que hi va haver. Moltes reformes per no canviar absolutament res, aleshores m’atreviria dir que el model és molt més antic.
El model educatiu que tenim ja el van inventar els romans amb la creació del seu model d’escola pública, després de la seva decadència amb la caiguda de l’imperi va arribar la creació de L’Escola Palatina per Carlemany i va ser més del mateix –un model d’escola patriarcal que servia per educar les elits, després l’església el va perpetuar durant segles, fins que la burgesia va veure la necessitat d’educar les classes treballadores, per millorar la producció i per tant més del mateix.
Fins ara ningú a decidit trencar el model, penso que ni volen, fins i tot el moviment feminista i el gailèsbic han volgut ocupar un lloc dins del model, però no substituir-lo. Doncs, què passa ara? L’educació ja està que no s’aguanta, però un model que té ja uns vint-i-un segles és perquè no s’aguanti, té reuma.
La societat actual ha trencat amb un munt de valors, n’ha descoberts de nous, vol encetar-ne encara de més nous i malgrat tot això el model educatiu, no els educadors o els educands, no acaba d’entrar en profunditat en tots aquests canvis.
Demanem el que ni pensem practicar. Demanem a l’alumnat tota una sèrie de valors, virtuts, jo diria que quasi aristotèlics i en realitat passats pel tamís de l’església –No és d’un bon ciutadà dir mentides. –No és d’un bon ciutadà ésser agressiu. –No és d’un bon ciutadà aixafar el més dèbil. –No és d’un bon ciutadà no respectar l’entorn... No vull continuar. Bona llista per ensenyar al nostre infant i jovent a les aules. Cal tota una vida per aprendre això, però només un minut per desaprendre’l i aquest minut a diari és a disposició de tothom als mitjans i a la societat en general.
El mitjans fan apologia de la mala educació, de la no educació, només cal escoltar com un polític rebat a un altre, com es parla de persones i de la seva privacitat en tots els mitjans, com l’exemple televisiu és que guanyi el més groller, el que sàpiga cridar i insultar més. Fem un recorregut pel llocs comuns i mirem.
Aleshores diguem-nos tots si el que volem és educar, educar ve de “ducere”, conduir, “educare”(educere), treure fora, criar, semblar ser que el terme no s’utilitzà, al menys a les llengües hispàniques, fins el segle disset abans s’utilitzava el terme “acostumar” i es deia “un donzell ben acostumat”. Això a fet la nostra cultura durant segles: ACOSTUMAR als que ens van al darrera a fer el que fem nosaltres. Ara estem escandalitzats perquè el que fan aquests alumnes, fills, generacions novelles en general es fer allò que nosaltres em fet i per tant al que els hi hem acostumat.
Sempre hi ha una causa per a un comportament, excepcions a banda, que segur que les hi ha, però el que passa a les nostres aules i per conseqüència a la nostra societat l’hem fet nosaltres, de ben segur. Hem continuat perpetuant un model educatiu que ja no s’adiu amb la societat actual, l’hem anat deixant per refer, perquè tots érem conscients del problema i com l’hem anat deixant se’ns ha oblidat i al final, com el peix al calaix del frigorífic, ara intentem fer un adob perfumat i saborós per tapar la pudor, un adob clàssic, dels de tota la vida perquè així semblarà una cosa bona. Però senyors el peix, l’educació, s’ha podrit i no hi ha més. S’ha de llençar, s’ha de cuinar un plat nou i per molt que l’adobin estarà dolent i segurament provocarà indigestió.
La indigestió serà forta i no s’arregla amb més hores, que l’únic que fan es alliberar als pares de resoldre la seva part en l’educació dels fills, que entre més hores a l’escola i més activitats extra escolars no sé si ja saben qui són els senyors que arriben a casa al vespre, caldria conciliar d’una vegada la vida familiar, si presumim de ser una societat desenvolupada fent-lo ja i de ben segur que el món laboral també serà més just. L’alumnat i el professorat no són els responsables de la bogeria social que està desenvolupant la societat del treball.
També caldria aturar el canvi pel canvi de persones que realitzen bé la seva feina a la conselleria d’educació, això facilitaria la creació de grups de confiança que facilitessin l’arribada de noves idees a la conselleria i per tant generar canvis reals. Espero que la nova consellera tingui la qualitat de canalitzar-lo.
Tornem al plat fort, el canvi, el podríem confeccionar amb nous ingredients, els tenim a l’abast, a l’armari, fa temps, però ens fan por, són massa nous i tenim por que la tieta, el veí conservador, el germà conservador, el cosí progre-ric i nosaltres mateixos el trobem massa innovador com per fer-lo a casa, la renovació culinària la deixem per gastar diners amb el amics al bons restaurants, a casa volem cuina clàssica, que no sabem que sortirà -Senyors, però és que es pot canviar, hi tenim ingredients fantàstics a l’aigüera, de nous i de clàssics-.
Tenim un abast magnífic del coneixement gràcies a les noves tecnologies, tenim tècniques noves que estan donant resultats a escoles petites, però amb projectes grans. Potser cal mirar-los i donar-los la importància que tenen, hem de portar saba nova a les aules, els alumnes no s’avorreixen perquè si, és degut a la manca de dinamisme a que ens obliga l’aula clàssica, no creïble ni pel professor.
És evident que cal canviar la formació del professorat, però també hi ha que aplicar noves dinàmiques per tenir professors, educadors, capaços de tenir il·lusió, el professor s’ha de conèixer i créixer personalment, només aquell que es coneix i que ha crescut personalment pot afrontar la tasca de forma els altres. Hi ha nous treballs a abordar pel professorat que passen per la psicologia de les emocions, que hi parlem tant, però ningú aplica, la gestió de problemes i recursos, dinàmiques, plàstiques, tallers diversos, creativitats diverses i sobretot el treball personal perquè amb tanta pressió si no hi ha un treball personal no hi ha res a fer, i això s’escau a tots els sectors socials. Caldrà fer grups de creixement i treballar les pròpies emocions si volem saber que passa amb les dels altres, els alumnes. Caldrà potenciar la pròpia creativitat si volem alumnes creatius, no es pot demanar a l’aula, o a qualsevol feina, que l’altre sigui creatiu quan el que el demana no és capaç de crear res, ni entusiasme, només el que canvia pot generar un canvi. I malgrat que no ho creguin tenim molts recursos que cal dur a l’escola per fer una escola nova, no es pot parlar més de reformar l’educació, l’escola, cal ensorrar l’edifici, ens hi dol perquè tenim una afectivitat arqueològica envers el vell model, però senyors l’educació, el futur emocional i de progrés de les noves generacions no es pot hipotecar per voler guardar un model que no serveix, sentint-lo molt l’educació no és ni moneda de canvi ni el museu on guardar tots els valors que ja no serveixen. L’escola i l’educació són el nostre futur i el futur és pur dinamisme.
Només si parlem de la sanitat, educació, vivenda (sacres problemes i drets fonamentals els hi recordo) i la cohesió social crec que ja hi ha feina. Parlo d’educació, no puc abastar-lo tot. Porten, els polítics, 18 anys parlant de que volem encetar nous models educatius, després ningú comença res, per què? Ben clar al meu parer: tenim el model educatiu que els polítics i els que controlen la producció volen, no volen fer res al respecte i ho crec molt seriosament.
El model educatiu actual té ja 300 anys (el van crear el dominics) i alguns em diran que no m’he assabentat dels canvis i de les línies noves en l’educació que tant de furor han fet el l’últim segle passat. Doncs van errats m’he assabentat, però que molt bé, a més a més de patir-les en la pròpia carn, sóc la generació que va servir per fer de conillet d’Índies dels models educatius dels 60, 70 i àdhuc els 80 i després com a professor vaig patir la reforma i per no dir la contrareforma que hi va haver. Moltes reformes per no canviar absolutament res, aleshores m’atreviria dir que el model és molt més antic.
El model educatiu que tenim ja el van inventar els romans amb la creació del seu model d’escola pública, després de la seva decadència amb la caiguda de l’imperi va arribar la creació de L’Escola Palatina per Carlemany i va ser més del mateix –un model d’escola patriarcal que servia per educar les elits, després l’església el va perpetuar durant segles, fins que la burgesia va veure la necessitat d’educar les classes treballadores, per millorar la producció i per tant més del mateix.
Fins ara ningú a decidit trencar el model, penso que ni volen, fins i tot el moviment feminista i el gailèsbic han volgut ocupar un lloc dins del model, però no substituir-lo. Doncs, què passa ara? L’educació ja està que no s’aguanta, però un model que té ja uns vint-i-un segles és perquè no s’aguanti, té reuma.
La societat actual ha trencat amb un munt de valors, n’ha descoberts de nous, vol encetar-ne encara de més nous i malgrat tot això el model educatiu, no els educadors o els educands, no acaba d’entrar en profunditat en tots aquests canvis.
Demanem el que ni pensem practicar. Demanem a l’alumnat tota una sèrie de valors, virtuts, jo diria que quasi aristotèlics i en realitat passats pel tamís de l’església –No és d’un bon ciutadà dir mentides. –No és d’un bon ciutadà ésser agressiu. –No és d’un bon ciutadà aixafar el més dèbil. –No és d’un bon ciutadà no respectar l’entorn... No vull continuar. Bona llista per ensenyar al nostre infant i jovent a les aules. Cal tota una vida per aprendre això, però només un minut per desaprendre’l i aquest minut a diari és a disposició de tothom als mitjans i a la societat en general.
El mitjans fan apologia de la mala educació, de la no educació, només cal escoltar com un polític rebat a un altre, com es parla de persones i de la seva privacitat en tots els mitjans, com l’exemple televisiu és que guanyi el més groller, el que sàpiga cridar i insultar més. Fem un recorregut pel llocs comuns i mirem.
Aleshores diguem-nos tots si el que volem és educar, educar ve de “ducere”, conduir, “educare”(educere), treure fora, criar, semblar ser que el terme no s’utilitzà, al menys a les llengües hispàniques, fins el segle disset abans s’utilitzava el terme “acostumar” i es deia “un donzell ben acostumat”. Això a fet la nostra cultura durant segles: ACOSTUMAR als que ens van al darrera a fer el que fem nosaltres. Ara estem escandalitzats perquè el que fan aquests alumnes, fills, generacions novelles en general es fer allò que nosaltres em fet i per tant al que els hi hem acostumat.
Sempre hi ha una causa per a un comportament, excepcions a banda, que segur que les hi ha, però el que passa a les nostres aules i per conseqüència a la nostra societat l’hem fet nosaltres, de ben segur. Hem continuat perpetuant un model educatiu que ja no s’adiu amb la societat actual, l’hem anat deixant per refer, perquè tots érem conscients del problema i com l’hem anat deixant se’ns ha oblidat i al final, com el peix al calaix del frigorífic, ara intentem fer un adob perfumat i saborós per tapar la pudor, un adob clàssic, dels de tota la vida perquè així semblarà una cosa bona. Però senyors el peix, l’educació, s’ha podrit i no hi ha més. S’ha de llençar, s’ha de cuinar un plat nou i per molt que l’adobin estarà dolent i segurament provocarà indigestió.
La indigestió serà forta i no s’arregla amb més hores, que l’únic que fan es alliberar als pares de resoldre la seva part en l’educació dels fills, que entre més hores a l’escola i més activitats extra escolars no sé si ja saben qui són els senyors que arriben a casa al vespre, caldria conciliar d’una vegada la vida familiar, si presumim de ser una societat desenvolupada fent-lo ja i de ben segur que el món laboral també serà més just. L’alumnat i el professorat no són els responsables de la bogeria social que està desenvolupant la societat del treball.
També caldria aturar el canvi pel canvi de persones que realitzen bé la seva feina a la conselleria d’educació, això facilitaria la creació de grups de confiança que facilitessin l’arribada de noves idees a la conselleria i per tant generar canvis reals. Espero que la nova consellera tingui la qualitat de canalitzar-lo.
Tornem al plat fort, el canvi, el podríem confeccionar amb nous ingredients, els tenim a l’abast, a l’armari, fa temps, però ens fan por, són massa nous i tenim por que la tieta, el veí conservador, el germà conservador, el cosí progre-ric i nosaltres mateixos el trobem massa innovador com per fer-lo a casa, la renovació culinària la deixem per gastar diners amb el amics al bons restaurants, a casa volem cuina clàssica, que no sabem que sortirà -Senyors, però és que es pot canviar, hi tenim ingredients fantàstics a l’aigüera, de nous i de clàssics-.
Tenim un abast magnífic del coneixement gràcies a les noves tecnologies, tenim tècniques noves que estan donant resultats a escoles petites, però amb projectes grans. Potser cal mirar-los i donar-los la importància que tenen, hem de portar saba nova a les aules, els alumnes no s’avorreixen perquè si, és degut a la manca de dinamisme a que ens obliga l’aula clàssica, no creïble ni pel professor.
És evident que cal canviar la formació del professorat, però també hi ha que aplicar noves dinàmiques per tenir professors, educadors, capaços de tenir il·lusió, el professor s’ha de conèixer i créixer personalment, només aquell que es coneix i que ha crescut personalment pot afrontar la tasca de forma els altres. Hi ha nous treballs a abordar pel professorat que passen per la psicologia de les emocions, que hi parlem tant, però ningú aplica, la gestió de problemes i recursos, dinàmiques, plàstiques, tallers diversos, creativitats diverses i sobretot el treball personal perquè amb tanta pressió si no hi ha un treball personal no hi ha res a fer, i això s’escau a tots els sectors socials. Caldrà fer grups de creixement i treballar les pròpies emocions si volem saber que passa amb les dels altres, els alumnes. Caldrà potenciar la pròpia creativitat si volem alumnes creatius, no es pot demanar a l’aula, o a qualsevol feina, que l’altre sigui creatiu quan el que el demana no és capaç de crear res, ni entusiasme, només el que canvia pot generar un canvi. I malgrat que no ho creguin tenim molts recursos que cal dur a l’escola per fer una escola nova, no es pot parlar més de reformar l’educació, l’escola, cal ensorrar l’edifici, ens hi dol perquè tenim una afectivitat arqueològica envers el vell model, però senyors l’educació, el futur emocional i de progrés de les noves generacions no es pot hipotecar per voler guardar un model que no serveix, sentint-lo molt l’educació no és ni moneda de canvi ni el museu on guardar tots els valors que ja no serveixen. L’escola i l’educació són el nostre futur i el futur és pur dinamisme.
0 comentaris:
Publica un comentari