(És aquesta una conferència sobre educació donada per mi a Mallorca fa un temps, però ara amb tant de canvi crec que s'escau penjar-la)
He pensat molt aquests dies com començar a parlar amb vosaltres avui, haig de dir que en principi pensava molt en la idea ximple de fer una immersió en el contacte a l’aula d’una manera molt simple, però de cop vaig començar a rebre informació molt actualitzada d’aquesta nova reforma educativa que d’una manera encoberta se’ns està venint a sobre, de fet jo crec que totes les reformes educatives que s’han produït a l’Estat han estat sempre un cúmul de fets malament solucionats o si es vol un encobriment de problemes molt més greus que hi havia al de sota i que mai s’encaren del tot. També estic segur que aquest fenomen és comú a l'educació europea amb algun que altre cas d’honrosa solució.
Ara sembla ser que reformem per a poder solucionar allò que és un problema suposadament modern: la manca de motivació del l’alumnat d’una part i de l’altra el conflicte intercultural que ha suposat l’entrada de col·lectius humans i culturals amb l’emigració. Semblen dos problemes nous o d’aquesta manera els vol afrontar tothom, jo la veritat sigui dita els considero fets, que no problemes, de sempre, altra cosa és com els volem encarar.
El que tractem com desmotivació escolar sembla que sempre ha estat un problema que curiosament afecta majoritàriament a grups socials més desprivilegiats, aquells alumnes que han patit un model d’escola, en paraules de J. Trilla, més avorrit i aquest fet continua estant actualment i cosa curiosa sembla ser que en extensió a aquell grups socials que gaudeixen d'un model escolar més privilegiat o com alguns dirien més bo, potser més elitista.
El que tractem com a un problema molt nou és un problema que sempre ha existit en la nostra societat, l'home és un emigrant permanent i crec que el fet actual no és gaire diferent del xoc que es va produir amb els moviments migratoris de l'època dels 60 a l'estat espanyol o italià del sud al nord, però l'adaptació dels diferents col·lectius va ser feta d'una forma més precària i amb un sistema que en el cas de l'escola al nostre país no tenia cap possibilitat de crear conflicte perquè el conflicte a l'Espanya dels anys 60 no es nomenava, no tenia nom, i per tant no existia, però no hi ha un conflicte gaire diferent, abans eren forasters, semblava un terme més proper i segurament tenia poques connotacions en el terreny religions, ara són estrangers i els estrangers sempre semblen més perillosos, de fet el tema és etern per al gènere humà: grups en contacte.
L'home modern, ultramodern, dels nostres dies sembla que fuig del contacte dels seus semblants, segurament és una por infinita a allò que és diferent, però sorprenentment allò que ens aproxima a l'altre és sempre el contacte, per contacte la mare calma el plor de l'infant i per contacte l'amic s'hi troba a l'amic i com no per contacte s'hi troben l'amic i l'amat, fent un símil lul·lià. L'alteració que produeix la diversitat només té una sortida que és el diàleg i un diàleg que parteixi d'una visió dels drets que tenim com humans. Tots tenim les nostres marques d'identitat, algunes són imperceptibles o al menys en fet veure que ja no són perceptibles per nosaltres, no entraré a analitzar-les, no em toca, però hi són presents, aquesta frivolitat amb que les hem tractat a provocat encara més el seu agreujament i ens ha allunyat encara més de l'altre.
A l'escola aquesta realitat es fa latent de forma molt clara, els nostres infants o adolescent són el més clar dels reflexes d'allò que ens hi pertorba, són una esponja i com a tal absorbeixen tot allò que hi tenim a cops bo i a cops dolent.
El nen-infant és lliure d'aquesta por inicial a la proximitat de l'altre, no ha adquirit encara la por a algú que d'entrada no l'agredit i en el seu moment primerenc a l'escola no marca la diferència, tots tenim present aquelles llars d'infants a on tots dormen barrejats a terra testa contra testa i que ens hi sembla tan tendre, tan entranyable, hem de dir que nosaltres no tenim cap dret a trencar aquesta harmonia de conjunt, estètica des del meu punt de vista, segur , però qui no s'ha entendrit amb una imatge semblant? El pell a pell d'aquesta etapa més afectiva i permesa com a tal afectivitat no genera desconfiança, els nens intercanvien mirades, petons i pell i els educadors d'aquest moment les potencien com un valor apreciable i contacten ells mateixos amb els nens, els pares el contemplen amb satisfacció, qui no regalima davant d'aquell petó que li fa la Laia al Lluc al sortir de classe? Qui no veu molt tendres al Marc i el Said que van de la mà sortint del patí, no hi ha un prejudici, però en quin moment perdem aquesta facilitar per contactar amb l'altre? En quin moment la societat, comença a pensar que aquesta proximitat no és un valor? I encara més en quin moment la societat pensa que ja no podem mantenir-nos veïns a l'alumne, francs en la paraula i nets en la proximitat?
Penso que amb les preguntes anteriors acabo d'esbossar un dels trencaments més grans que es produeixen a la nostra societat. Hi ha com una mena de termòmetre que diu quan es deixa de considerar la part més sensible i emotiva del nostres infants i adolescents com quelcom positiu. Ja sé que molts pensareu que això és absurd que cada dia es valora més la sensibilitat i la naturalitat emocionals, no tan sols a la nostra escola, fins i tot en tot l'entorn social. El polítics, els intel·lectuals, els xerraires de radio, els columnistes de diaris (entesos en totes les matèries hagudes i per haver), els especialistes en tertúlies televisives o radiofòniques... tots ells ens diuen que estem creant un nou model d'home sensible i connectat amb el seu entorn tant físic com psíquic, però la realitat és que l'experiència ens desborda en aquest tema. No conec ni un sols cas on hagi pres consciència aquest nou suposat paradigma en la tria d'individus per a diferents càrrecs o llocs de certa responsabilitat, sempre a guanya una tria clara i descarnada. La suposada efectivitat vista des d'un model agressiu i competitiu, algú que mostri prou seguretat des del model predominant i que després evidentment tingui un alt coneixement de tècniques de suposades noves escoles i sigui capaç d'aplicar-les amb prou autoritat. Us posaré un exemple molt aclaridor, pel més de novembre vaig anar a una reunió d'una suposada línia d'escola molt moderna i innovadora, haig de dir que el model era molt interessant, la persona que ens hi informava realment coherent i el públic tot ell relacionat amb algun cap de l'educació, en va sorprendre un assistent molt interessat en totes les noves tècniques: “anaven molt bé per formar directius que poguessin controlar bé els seus inferiors”.
L'escola a cops sembla que fa el mateix se'ns acarona en el bressol de les millors expressions humanes i després se'ns llença a la més pura reproducció de models que tots nosaltres considerem obsolets.
Aleshores aquí és on penso que entra en joc i en lloc la nostra pròpia actitud. No és prou amb expressar una idea sinó que a més em de començar a posar-la en pràctica, crec de manera ferma que no només em de parlar de proximitat, contacte entre entre els nostres alumnes, sinó que em de practicar-lo, no deixar perdre aquella llavor primera que sembla que sorgeix a la primera part de l'escola que s'expressa de forma més oberta en el primer moment, aprofitar aquest treball i potenciar-lo sempre. Crec que si som capaços de fer-lo des de la pràctica del nostres propis posicionaments físics i emocionals comencem a canviar dinàmiques molt importants a l'aula i que no requeriran cap gran esforç tècnic. Expliquem allò que jo dic postures i després les posem em pràctica amb nosaltres mateixos com a grup.
.- Reclamem silenci a l'aula per poder treballar, però som capaços de demanar atenció? Mirar als ulls i expressar clarament la nostra necessitat de compartir quelcom que per una part és necessari segons el programa que em de complir, però que a l'hora nosaltres, coneixedors suposadament enamorats de la nostra matèria, tenim la necessitat d'explicar, perquè ens agrada. No em d'oblidar mai que vam elegir un fons en la direcció dels nostres estudis universitaris perquè ens agradava, l'estimavem com a coneixement i vam fer el pas a l'ensenyament perquè estimavem compartir-lo, si algú aquí arribats no te clar que l'educació té un clar component vocacional no puc fer res, segurament pensi que jo no toco ni quarts ni hores, però hi crec en aquest factor. Aleshores per què no expressem aquests desig i el compartim amb els alumnes? Podem desenvolupar el contacte entre la nostra idea d'aquest coneixement i la seva i és clar acceptar el resultat.
.- Volem que els alumnes estiguin emotivament adherits a la commoció que ens ha suposat l'empremta d'un autor, d'una obra d'art o potser la pròpia commoció d'un fet alegre o tràgic o important. Hem expressat abans la nostra pròpia commoció? el plor que ens va provocar un personatge al teatre o en una novel·la, l'emoció primera a l'ésser capaços d'entendre el teorema de Pitàgores o d'Arquímedes, l'emoció davant d'un personatge com Sthiphen Hawking o la pura carnalitat emotiva que produeix veure la Capella de Sansevero de Nàpols. Us proposo expressar des d'allò que sentiu en el moment, només si connectem amb el nostre propi sentiment, el nostre propi desig de saber i acceptem la nostra vanitat a l'hora de voler ensenyar a un altre (més petit, en un estatus inferior del coneixement perquè la societat ho ha dit, però caldria parlar llargament d'això) només des d'aquí despertarem atenció i implicació de l'altre en allò que nosaltres volem transmetre, perquè des d'aquest lloc estem en contacte. Hem de recuperar la visió, la mirada als ulls amb l'alumne, l'expressió dels meus propis estats d'ànims i l'expressió dels seus, el tocar-nos , malgrat que sigui donar-nos la mà com senyal de salutació el primer dia de curs, sé la por actual que suposa tocar un alumne; l'aproximar-nos amb el respecte necessari per deixar de seduir la seva atenció, connectar-la i no captar-la tant, si la captem la podem perdre ràpidament, si la connectem podem compartir -la i transmetre coneixements i valors, actituds i accions.
Josep-Andreu Pérez i Mingorance.
He pensat molt aquests dies com començar a parlar amb vosaltres avui, haig de dir que en principi pensava molt en la idea ximple de fer una immersió en el contacte a l’aula d’una manera molt simple, però de cop vaig començar a rebre informació molt actualitzada d’aquesta nova reforma educativa que d’una manera encoberta se’ns està venint a sobre, de fet jo crec que totes les reformes educatives que s’han produït a l’Estat han estat sempre un cúmul de fets malament solucionats o si es vol un encobriment de problemes molt més greus que hi havia al de sota i que mai s’encaren del tot. També estic segur que aquest fenomen és comú a l'educació europea amb algun que altre cas d’honrosa solució.
Ara sembla ser que reformem per a poder solucionar allò que és un problema suposadament modern: la manca de motivació del l’alumnat d’una part i de l’altra el conflicte intercultural que ha suposat l’entrada de col·lectius humans i culturals amb l’emigració. Semblen dos problemes nous o d’aquesta manera els vol afrontar tothom, jo la veritat sigui dita els considero fets, que no problemes, de sempre, altra cosa és com els volem encarar.
El que tractem com desmotivació escolar sembla que sempre ha estat un problema que curiosament afecta majoritàriament a grups socials més desprivilegiats, aquells alumnes que han patit un model d’escola, en paraules de J. Trilla, més avorrit i aquest fet continua estant actualment i cosa curiosa sembla ser que en extensió a aquell grups socials que gaudeixen d'un model escolar més privilegiat o com alguns dirien més bo, potser més elitista.
El que tractem com a un problema molt nou és un problema que sempre ha existit en la nostra societat, l'home és un emigrant permanent i crec que el fet actual no és gaire diferent del xoc que es va produir amb els moviments migratoris de l'època dels 60 a l'estat espanyol o italià del sud al nord, però l'adaptació dels diferents col·lectius va ser feta d'una forma més precària i amb un sistema que en el cas de l'escola al nostre país no tenia cap possibilitat de crear conflicte perquè el conflicte a l'Espanya dels anys 60 no es nomenava, no tenia nom, i per tant no existia, però no hi ha un conflicte gaire diferent, abans eren forasters, semblava un terme més proper i segurament tenia poques connotacions en el terreny religions, ara són estrangers i els estrangers sempre semblen més perillosos, de fet el tema és etern per al gènere humà: grups en contacte.
L'home modern, ultramodern, dels nostres dies sembla que fuig del contacte dels seus semblants, segurament és una por infinita a allò que és diferent, però sorprenentment allò que ens aproxima a l'altre és sempre el contacte, per contacte la mare calma el plor de l'infant i per contacte l'amic s'hi troba a l'amic i com no per contacte s'hi troben l'amic i l'amat, fent un símil lul·lià. L'alteració que produeix la diversitat només té una sortida que és el diàleg i un diàleg que parteixi d'una visió dels drets que tenim com humans. Tots tenim les nostres marques d'identitat, algunes són imperceptibles o al menys en fet veure que ja no són perceptibles per nosaltres, no entraré a analitzar-les, no em toca, però hi són presents, aquesta frivolitat amb que les hem tractat a provocat encara més el seu agreujament i ens ha allunyat encara més de l'altre.
A l'escola aquesta realitat es fa latent de forma molt clara, els nostres infants o adolescent són el més clar dels reflexes d'allò que ens hi pertorba, són una esponja i com a tal absorbeixen tot allò que hi tenim a cops bo i a cops dolent.
El nen-infant és lliure d'aquesta por inicial a la proximitat de l'altre, no ha adquirit encara la por a algú que d'entrada no l'agredit i en el seu moment primerenc a l'escola no marca la diferència, tots tenim present aquelles llars d'infants a on tots dormen barrejats a terra testa contra testa i que ens hi sembla tan tendre, tan entranyable, hem de dir que nosaltres no tenim cap dret a trencar aquesta harmonia de conjunt, estètica des del meu punt de vista, segur , però qui no s'ha entendrit amb una imatge semblant? El pell a pell d'aquesta etapa més afectiva i permesa com a tal afectivitat no genera desconfiança, els nens intercanvien mirades, petons i pell i els educadors d'aquest moment les potencien com un valor apreciable i contacten ells mateixos amb els nens, els pares el contemplen amb satisfacció, qui no regalima davant d'aquell petó que li fa la Laia al Lluc al sortir de classe? Qui no veu molt tendres al Marc i el Said que van de la mà sortint del patí, no hi ha un prejudici, però en quin moment perdem aquesta facilitar per contactar amb l'altre? En quin moment la societat, comença a pensar que aquesta proximitat no és un valor? I encara més en quin moment la societat pensa que ja no podem mantenir-nos veïns a l'alumne, francs en la paraula i nets en la proximitat?
Penso que amb les preguntes anteriors acabo d'esbossar un dels trencaments més grans que es produeixen a la nostra societat. Hi ha com una mena de termòmetre que diu quan es deixa de considerar la part més sensible i emotiva del nostres infants i adolescents com quelcom positiu. Ja sé que molts pensareu que això és absurd que cada dia es valora més la sensibilitat i la naturalitat emocionals, no tan sols a la nostra escola, fins i tot en tot l'entorn social. El polítics, els intel·lectuals, els xerraires de radio, els columnistes de diaris (entesos en totes les matèries hagudes i per haver), els especialistes en tertúlies televisives o radiofòniques... tots ells ens diuen que estem creant un nou model d'home sensible i connectat amb el seu entorn tant físic com psíquic, però la realitat és que l'experiència ens desborda en aquest tema. No conec ni un sols cas on hagi pres consciència aquest nou suposat paradigma en la tria d'individus per a diferents càrrecs o llocs de certa responsabilitat, sempre a guanya una tria clara i descarnada. La suposada efectivitat vista des d'un model agressiu i competitiu, algú que mostri prou seguretat des del model predominant i que després evidentment tingui un alt coneixement de tècniques de suposades noves escoles i sigui capaç d'aplicar-les amb prou autoritat. Us posaré un exemple molt aclaridor, pel més de novembre vaig anar a una reunió d'una suposada línia d'escola molt moderna i innovadora, haig de dir que el model era molt interessant, la persona que ens hi informava realment coherent i el públic tot ell relacionat amb algun cap de l'educació, en va sorprendre un assistent molt interessat en totes les noves tècniques: “anaven molt bé per formar directius que poguessin controlar bé els seus inferiors”.
L'escola a cops sembla que fa el mateix se'ns acarona en el bressol de les millors expressions humanes i després se'ns llença a la més pura reproducció de models que tots nosaltres considerem obsolets.
Aleshores aquí és on penso que entra en joc i en lloc la nostra pròpia actitud. No és prou amb expressar una idea sinó que a més em de començar a posar-la en pràctica, crec de manera ferma que no només em de parlar de proximitat, contacte entre entre els nostres alumnes, sinó que em de practicar-lo, no deixar perdre aquella llavor primera que sembla que sorgeix a la primera part de l'escola que s'expressa de forma més oberta en el primer moment, aprofitar aquest treball i potenciar-lo sempre. Crec que si som capaços de fer-lo des de la pràctica del nostres propis posicionaments físics i emocionals comencem a canviar dinàmiques molt importants a l'aula i que no requeriran cap gran esforç tècnic. Expliquem allò que jo dic postures i després les posem em pràctica amb nosaltres mateixos com a grup.
.- Reclamem silenci a l'aula per poder treballar, però som capaços de demanar atenció? Mirar als ulls i expressar clarament la nostra necessitat de compartir quelcom que per una part és necessari segons el programa que em de complir, però que a l'hora nosaltres, coneixedors suposadament enamorats de la nostra matèria, tenim la necessitat d'explicar, perquè ens agrada. No em d'oblidar mai que vam elegir un fons en la direcció dels nostres estudis universitaris perquè ens agradava, l'estimavem com a coneixement i vam fer el pas a l'ensenyament perquè estimavem compartir-lo, si algú aquí arribats no te clar que l'educació té un clar component vocacional no puc fer res, segurament pensi que jo no toco ni quarts ni hores, però hi crec en aquest factor. Aleshores per què no expressem aquests desig i el compartim amb els alumnes? Podem desenvolupar el contacte entre la nostra idea d'aquest coneixement i la seva i és clar acceptar el resultat.
.- Volem que els alumnes estiguin emotivament adherits a la commoció que ens ha suposat l'empremta d'un autor, d'una obra d'art o potser la pròpia commoció d'un fet alegre o tràgic o important. Hem expressat abans la nostra pròpia commoció? el plor que ens va provocar un personatge al teatre o en una novel·la, l'emoció primera a l'ésser capaços d'entendre el teorema de Pitàgores o d'Arquímedes, l'emoció davant d'un personatge com Sthiphen Hawking o la pura carnalitat emotiva que produeix veure la Capella de Sansevero de Nàpols. Us proposo expressar des d'allò que sentiu en el moment, només si connectem amb el nostre propi sentiment, el nostre propi desig de saber i acceptem la nostra vanitat a l'hora de voler ensenyar a un altre (més petit, en un estatus inferior del coneixement perquè la societat ho ha dit, però caldria parlar llargament d'això) només des d'aquí despertarem atenció i implicació de l'altre en allò que nosaltres volem transmetre, perquè des d'aquest lloc estem en contacte. Hem de recuperar la visió, la mirada als ulls amb l'alumne, l'expressió dels meus propis estats d'ànims i l'expressió dels seus, el tocar-nos , malgrat que sigui donar-nos la mà com senyal de salutació el primer dia de curs, sé la por actual que suposa tocar un alumne; l'aproximar-nos amb el respecte necessari per deixar de seduir la seva atenció, connectar-la i no captar-la tant, si la captem la podem perdre ràpidament, si la connectem podem compartir -la i transmetre coneixements i valors, actituds i accions.
Josep-Andreu Pérez i Mingorance.
0 comentaris:
Publica un comentari