Començo de nou, amb força per un canvi real, Vull obrir una finestra!

He decidit obrir la veda d’aquest blog, en tan llarga quarantena, que segur que ningú el mira ja.

Començo de nou, l'assiduïtat hauria d'ésser la meva màxima, però en un món on la constància només té sentit si és per a guanyar diner, ningú em fara mala cara, espero, si no sóc capaç d'ésser assidu. Sempre penso que no paga la pena explicar les meves estranyes formes de veure les coses; qualsevol que no miri sota el prisma oficial avui dia és estrany. Crec que últimament hem arribat a crear la idea d'una crítica correcta, i com no oficial, les coses es critiquen però dintre dels cànons que l'establishment considera que són correctes i adequats per fer crítica, a més és tant forta i s'ha impregnat tant aquesta idea en les nostres ments que la visió generalitzada és que no pot ser feta d'altra manera. Així doncs quan protestem per qualsevol cosa hem de pensar si és correcta la protesta. La sensació d'injustícia és quelcom que no pot mesurar el que estar al poder, és una perversió absoluta, aquests dies del passat mes de desembre hem assistit a tota una posta en escena sobre la injustícia de la sida al nostre planeta, sobretot hem estat assetjats per les imatges africanes a on la pandèmia, diuen, ha fet escarni sobre la població, però jo vull cridar contra tota aquesta hipocresia mediàtica que crítica des de les televisions oficials, els actes oficials, les informacions oficials. Mentre que a Europa i a occident sobrevisquem gràcies a tots els avanços mèdics la sida continua estant una carnisseria al països africans i la mesura de tota supervivència la posen els preus elevats dels medicaments, i parodiant a la nostra estimada Teresa Forcades, la culpa de tot la tenen les farmacèutiques que posen preu a medicaments patentats, segurament han invertit molt i necessiten recuperar la seva inversió, però la veritat és que ja començo a pensar que tot s’ha sortit de mare i que en realitat posen preu a tot, la nostra vida inclosa i els estats occidentals no fan res. La pandèmia continua creixent, però no importa el preu de les vides humanes, si no hi ha guany no hi ha vida i prou!
Això està passant ara a l’Àfrica: No Hi Ha Guany, No Hi Ha Vida! Però en canvi tots sabem que si que hi ha hagut un abús en l’utilització de la població africana per investigar fàrmacs, no és un tema de pel·licula, malgrat haver estat utilitzat, és real, però no importa gaire, arribat el moment, és a dir el dia 1 de desembre, com cada any es passen documentals, se’ns commou a tots, se’ns fa sentir culpables i ja quedem tots més tranquils.
Jo n’estic fart d’aquest brou que se’ns dóna, jo no puc fer res contra semblant mostre, les Farmacèutiques i els nostres estats sembla que no volen fer res tampoc, tan poderoses són aquestes multinacionals que ningú fa res, això sí avui l’estat espanyol ha destruït les vacunes de la grip A sobrants de l’any passat, sembla ser que parlem de 40 milions d’€ que les Farmacèutiques s’han posat a la butxaca, per un tema poc clar, que no tornaran ni a la societat, ni a l’estat. I tothom fa el possible per fer-nos sentir més malament l’1 de desembre, Collons de Mico! Podrien les televisions i diaris desmarcar-se de tanta lectura oficial.

L’altra parodia dels mitjans de comunicació, últimament, és la nostra aportació a la crisi, jo li dic, amb perdó, la Puta Crisi. No sé que puc fer jo, és evident que hi ha una crida a la creativitat de tothom, però sobre això també hi ha una visió oficial. Si amics hi ha “creativitat oficial”(CO). Aquesta nova virtut, la CO, curiosament sempre respon al paradigmes del neo-neo-capitalisme, dic neo-neo perquè al començament de la Puta Crisi tothom deia que el neocapitalisme ja s’havia acabat, que estaven assistint a la mort d’un sistema caduc, tan caduc com el comunisme? Doncs jo diria que més, el comunisme l’hem declarat en via morta en tan sols 75 anys de funcionament, doncs que esperem per fer un bonic funeral al sistema capitalista. Ni pensar-ne, la CO, després de la primera sotragada, s’ha refet d’aquella que semblava autocrítica i ara només se’ns presenta com a solució mantenir-nos en aquest neoneocapitalisme tan cofoi i salvador de totes les crisis. Així la Banca, que són les farmacèutiques de l’economia, ens està buscant la medicina adequada, evidentment nosaltres som els conillets d’Índies i com no també el pagans del sistema, i religió. El que hem de fer és prendre amb paciència el medicament que és ben estrany: -Avui us estrenyeu el cinturó, demà si us l’estrenyeu sou els culpables de que tot va malament i: aneu a consumir! On s’ha vist que el producte és quedi sense vendre; demà passat com consumiu massa, d’ensenyament, de medicament, de diner... us retallem de tot, però tornem a ser els culpables perquè no és mou l’economia. En definitiva aquesta medicina més que millorar és com un diarreic que ens està deixant sense forces, ens està deprimint, ens està destruint socialment per no arribar a cap solució. La classe política i dirigent no és altra cosa que un Casta de Privilegiats (CP) que vol mantenir les seves prebendes fins el final, passi el que passi ells creuen que si mantenen l’estatus, CP, es salvaran a costa de qui sigui i com sigui. Cap ni una de solucions originals.
Jo crec que hem arribat al final del sistema, no queda energia suficient per aquesta bogeria, la natura ja no pot suportar la sobresaturació de contaminació que estem generant, l’esperma i els òvuls de la nostra espècie cada cop estan més debilitats, sobretot a Occident, el nostre sistema de vida capitalista és un fracàs i com només podem anar a votar cada quatre anys, a opcions ja prefixades, la gent no vol arriscar res perquè ja és diu -qui dia passa any empeny- però hi ha un dia que no es passa i l’únic que s’empeny és la bonica caixa de fusta, reciclable, del nostre taüt, i l’empenyen altres. Segur que estic boig, però tinc unes ganes boges de cridar que vull solucions noves i originals, que la força està en nosaltres si ens comuniquem, ens reciclem, sortim d’aquesta ensopida depressió a que ens està sotmentent el sistema perquè així ens quedarem a casa aturadets guardant el que ni tan sols tenim, la suposada seguretat, si això no el canviem entre tots no hi ha ni futur, ni seguretat per a ningú i només es pot canviar des de la igualtat, la llibertat i la solidaritat vells conceptes, revolucionaris? No ho sé, no sé si queda cap revolució a fer, però un canvi real i definitiu SÍ.