Tant, costa tant!

Tant, costa tant escriure, però haig de dir que hi ha un motiu, he decidit fa temps retrobar el meu jo inicial, hi ara? Direu: està com un llum, haig de dir que com un llum d'oli, d'aquell que ha casa dels meus avis servien per anar al corral, ben tronats tronadets, però la veritat és que porto un mesos en la idea de que haig de tornar a estar en forma, tenir energia esportiva, pesar els meus 72k de sempre, no he guanyat gaire més, d'acord! i ser jo sense aquesta massa muscular que m'ha protegit de tots els meus feixuc avatars de vida, la malaltia sobretot, en els últims anys.
Durant molt de temps he tingut por a perdre la fortalesa física degut a la malaltia i els metges de forma innocent i desgavellada em dèiem de fer peses, posar-me a un gimnàs a morir de pur avorriment pujant i baixant peses que suposadament em fèiem estar més sa. Jo tinc una facilitat per a guanyar massa i sobretot als pectoral, les cames sempre han estat fetes, molts anys d'atletisme, i m'he anat amagant sota aquesta massa corporal.

En els últims temps crec haver arribat a la comprendre que no només estava fent el que deien el metges, preservar l'apreciada massa muscular, sinó que el que feia era amagar-me sota ella: el pit ampli, com si volgués ser un Prometeu, em permetia que no em ferissin el ja ferit cor de malalt crònic i permetia també posar distància amb mi mateix, al mirall veia una imatge que no tenia res a veure amb el que passava, però aquest any al més d'abril vaig notar quelcom que em va fer reflexionar, hi tenia una massa muscular, però el meus muscles i el meu cos hi estaven dèbils.
Vaig caure en un estat inquiet i com d'incompressió del que passava i em vaig dir: Cap de cony, però que estàs fent? Matant el teu cos en pos d'una idea que ni el teu metge té clara! Vaig parar i no hi vaig anar al gimnàs vaig veure que no havia lluitat tant contra cap del resultats suposadament clínics conseqüència de la malaltia i vaig dir que vull i el primer que em va passar pel cap va ser quina era la meva primogènita forma, la meva gestalt, i ostres de sobte em vaig veure anant les pistes d'atletisme de Terrassa, unes pistes de cendra batuda, als anys 80, il·lusionat, ple d'energia, anant a córrer a una pista de cendra i a fer quilòmetres no hi havia tanta ampul·lositat física en mi, era algú magre, fibrat corporalment i fàcil de veure com a persona, no hi havia gaire per amagar en aquell cos lleuger, era fàcil d'assolir de saber que hi passava pel cap i segurament era fàcil de predir, però en aquell temps, sense tanta formació ni experiència de vida feia mil coses: treballava, estudiava amb una lucidesa mental envejable, feia de secretari de l'entitat esportiva i sortia a divertir-me, el cos donava per això, és clar que era més jove, però sobretot l'esport aeròbic a l'aire lliure em posava en contacte amb mi mateix, podia reflexionar corrents de fet sempre ha estat així, és la millor meditació del món per mi.
I eco la m'he dit a mi mateix no pot ser d'altra manera has de tornar al jo originari, en principi pensava més en una qüestió física, vaig plantejar-me el què, ja no tinc 2o anys i vaig dir: Sapastre torna inspecciona la disciplina que més et posi en contacte amb la natura, i és clar vaig caure en el triatló: natació a mar oberta, córrer i bicicleta. Això em va portar de cop cap a la magnífica natura empordanesa on visc ara la plana em permet córrer tant, com anar en bicicleta sense relaxar-me amb el pla, ja que la proximitat del Montgrí em permet pujar i baixar de valent quan cal, i la mar, la meravellosa mar de l'Empordà em permet nedar tant com vulgui.
La cosa ha estat tant bona per a mi de sobte he començat a perdre tota aquella capa de greix superflu i endurit que dóna el muscle i el muscle s'ha començat a estilitzar, el cos, les cames primer, s'enfortia de veritat i la meva forta agilitat a retornat a estar present, però el millor que acompanya això és una obertura de mi mateix, les llargues meditacions que dóna fer 22km corrents ó 100 piscines ó 200o metros de mar oberta o 50km de bici, sempre més durs per mi, és l'esport en el qual tinc menys pràctica, però la ment s'obre, no pots pensar quan fas el camí de l'Escala a Sant Pere Pescador no pots pensar, s'ha de tornar i el pensament gastaria la meva energia, la ment ha d'anar lliure només tu i el paisatge obert i la seva llum; quan nedes i travesses 8 vegades la cala de Sa Conca a Cadaqués o busques la boia groga a la platja de Pals no pots pensar només l'aigua i tu, quan vaig sobre la bici no puc pensar hi cauria, només jo i el paisatge. Aleshores passa quelcom màgic la meva ment s'allibera, s'obre i és ella només ella, pura i neta i quan arribo a casa em dutxo després d'estirar-me bé de amorosir el cos amb els estiraments i la relaxació, la dutxa i aleshores bé un pensament alliberat, que a traspassat totes les bogeries que genera el pensament diari, la calma i com no un cos que començo a ser jo.
On m'ha tingut amagat aquesta malaltia tants anys? Ara cal que surti jo i que la por no torni a fer que m'amagui en cap closca ni clofolla, segur que el no protegir-me també em fa feble, però també farà més fàcil que m'abraceu.