Seguir en el Camí.

Primer de tot la meva sorpresa en la vostra resposta quan escric des del jo més personal, jo sempre he pensat que jo en si mateix tinc ben poca cosa a dir en aquestes pàgines, miro els blogs i miro tot el que ha escric la gent i sempre és com una forta impressió i penso que segurament jo sempre em quedaré en una part molt superficial del camí, però malgrat tot està clar que sigui com sigui sempre serà el meu camí.

Seguir el camí i no aturar-me en la dificultat a estat sempre una màxima meva, malgrat tot m'he aturat mil cops en la dificultat, més d'un cop m'he aturat i no he pogut seguir endavant, haig de dir que algun cop vaig pensar que tampoc estaria malament que arribés el punt i final, penso en els versos de Rosalia de Castro a Follas Novas:

¿Que pasa ó redor de min?
¿Que me pasa que eu non sei?
Teño medo dunha cousa
que vive en que non se ve.
Teño medo á desgracia traidora
que ven e que nunca se sabe ónde ven.

Molts cops m'he sentit així amb una por a quelcom que no puc saber on està, passaven les coses al meu voltant i no podia ni saber quines coses eren, no era desconnexió del l'entorn o de mi mateix, sinó que durant anys els esdeveniments m'eren molt difícils de sostenir, no hi havia força, el fort procés personal anava passant i malgrat posar tota l'atenció possible, no hi havia manera de saber per què s'anava produint d'una manera determinada.
La por a la desgràcia traïdora durant molts anys va ser una constant, però no m'he aturat mai en ella, malgrat saber fidedígnament que podia arribar, però no calia quedar-se en aquesta idea estancat perquè tampoc podia fer res amb ella, només ser conseqüent amb la realitat que això provocava ¿doncs com sinó es pot sobreviure davant d'un ensurt de la vida que saps que és tant imprevisible que no pots saber com anirà? L'esdevenidor a més a estat així d'imprevisible, les coses han anat cap a bé, però aquest a estat el factor sorpresa, ja que no es presentaven així en principi. No me quedat mai esperant l'esdevenidor aturat, he acceptat allò que arribava, això si, no puc fer res contra allò que arriba, no s'hi valen ni queixes ni mirar-se'l amb aire de desgràcia congènita, no existeix aquest tipus de desgràcies, creure en elles és una bogeria que determinats caràcters produeixen i les coses tan sols passen i el més fort és que fins i tot les pitjors de les coses passen amb una gran tranquil·litat sense més.
Aquest coneixement, que fa poc que sé que tinc, ha estat el que m'ha permès plantejar-me el viure amb força malgrat la traïdoria que pogués pensat m'havia fet la vida amb la malaltia, vaig pensar tranquil·lament -estàs viu i has de pensar com viure millor. Segurament hauria estat fàcil tirar la tovallola i esperar simplement la parca, vaig acceptar que la parca, la mort, podia venir i que calia esperar-la en pau i sense defugir-la, però a l'hora vaig plantejar-me com mantenir al menys la força, no l'esperança, l'esperança és quelcom desconegut, Pandora va tancar la caixa just en el moment per a no veure que era, la força és quelcom més real i fèrtil.
Ha estat aquesta idea de fertilitat la que m'ha fet Seguir el Camí, la idea de maduració i prou en la resta he tingut tanta por i entrebancs com tot ésser humà que afronta una nova que li canvia la vida a mi la malaltia i els canvis que provocava em van canviar la vida, però vaig veure també una possibilitat per al canvi, el canvi era la porta oberta vers la sortida i seguir corrents pel camí, m'agrada aquesta idea ja que és també quelcom que faig físicament córrer camins, en el camí he hagut d'escoltar molts cops en silenci i haig de dir que fins i tot amb poca consideració vers la meva situació, un cop obries les portes del canvi com a progrés personal no hi ha masses consideracions, per sort, per part de ningú, has d'acceptar la devolució com a única moneda de canvi i a l'hora has de saber actuar amb determinació quan creus que la devolució es transferència de l'altre. Jo vaig trigar molt en saber quina era la bogeria de l'altre, tan poca era la meva auto-estima, i amb tants pocs drets m'he cregut sempre que hi he tornat molt de temps al mateix lloc, un pou del qual només em treia la meva força, la meva manera de sortir era i haig de dir és una força que em diu no t'aturis ara pots continuar si el fas des de tu mateix. He trigat molt en mirar i respondre o simplement no respondre, però no agafar allò que no era meu, sinó de l'altre, aprendre aquella idea bàsica per mi: Jo no puc fer res amb el pensament de l'altre, no puc moure'm amb el que tu penses de mi perquè és totalment incontrolable i desconegut per mi.

La sorpresa potser més forta de tot el procés, que no puc explicar ara, és trobar-me en un punt en el qual l'únic que m'és vàlid és l'original, allò que bé del punt de partida meu, començar i seguir des del punt més clar de la meva essència i això passa per la ment i pel cos, pel cos i per la ment. Cal córrer el camí i cal corre'l en tots el sentits, cal treure la cuirassa i cal fer-lo en tots els sentits, no deixar res del que he creat durant tan de temps per tapar el principi de tot, el més curiós és que això ara no em menja la força, sinó que em l'alimenta i em fa seguir més plàcidament.

EL CAMÍ
El camí que es pot definir no és el Camí Etern. El nom que
es pot anomenar no és el Nom etern.
D'aquell qui és més enllà dels noms vénen el cel i la terra.
De l'immanent han vingut totes les coses i llurs noms.
El qui és més enllà dels desigs po veure l'U. El qui té molts
desigs només pot veure la pluralitat.
L'U i la pluralitat en veritat són Un; però la pluralitat en veritat són Un, però la pluralitat té
molts noms.
Aquesta unitatés un misteri. Aquest és el misteri suprem la porta de l'Esperit.
Tao Te Ching I
De la traducció anglesa de J. Mascaró