He triat com a títol aquesta petita Rima de Michelangelo, 278, perquè de sobte em fa present en moltes coses, no cal dir que coses que no sé ni com comentar, aquesta rima m'ha tret de la meva idea de títols mitològics que no sempre són comprensibles i que a voltes fa que la gent s'aïlli de la lectura del text, a més crec que haig d'encetar altre direcció.
El que no puc evitar es explicar-vos que aquesta rima va ser trobada en un dels papers de geni florentí al costat del disseny d'una finestra datable al període que va entre els anys 1541-1563, la frase és proverbial: “qui no vol alguna cosa, deu trobar el moment oportú per evitar-la”. Segurament hi ha una contraposició d'idees entre joventut i maduresa, per una part la bogeria que produeix voler se jove en l'edat madura no fa més que produir fruits que estan realment fora del seu moment, d'estació, aquesta idea bé donada per “maggio” que avesa segons el Geni a una producció rica tan sols de bogeria; és clar que no vull dir amb això que no defenso la producció boja de la joventut, per sort encara queda la possibilitat que algun jove produeixi alguna bogeria prou creativa que revolucioni la nostra mal feta maduresa, i també que un cop de joventut faci que la nostra pròpia maduresa sigui productiva.
Jo no és que sigui realment un que sap trobar el moment oportú per evitar les coses, més aviat sóc d'aquells que em trobo de peus a la galleda i quan les vull evitar ja estic en un galimaties que no em treu ningú.
Pateixo una joventut crònica que no em deixa asserenar-me del tot, m'arrossega i a cops em fa sentir fora de lloc, perquè d'altre canto sempre m'he sentit madur, crec que vaig madurar de cop, no vaig poder triar gaire i ara com aquesta feina la vaig fer abans de temps em trobo que vull fer el procés a l'inrevés, vull ser jove ara, fins i tot vull la part més estripadora de la joventut que dóna la força per a poder tirar amb tot en davant, no aturar-se enlloc perquè es pot anar a tot arreu, de fet jo camino per no restar quiet, és un dels meus grans lemes, he titulat un grup de poemes amb aquest nom, però malgrat tot el que més m'agrada de la joventut és la creativitat la força de la creativitat, les idees que arriben al cap com una rierada que arrasa tot el que està aturat al cap i fa entrar la saba nova, quin bon cop pel cap.
Ara em sento així, no puc deixar aturada aquesta gana de crear, necessito un munt d'idees noves i malgrat tot no em puc protegir de gairebé res, però potser si que hi ha alguna cosa de la qual “he trobat el moment oportú de protegir-me”, he aprés a protegir-me de tots aquells que em deien que la creativitat que m'omple el cap és dolenta, no ara al menys començo a creure en la possibilitat d'aportar alguna cosa nova de crear i això no és un símbol d'immaduresa, estic segur que la capacitat de fer és el darrer cop de joventut que m'hi queda, del qual no em vull desprendre mai, però que almenys ara sóc suficientment madur per a que ningú me'l mati, ningú em faci sentir estrany en el deliri creatiu, fins i tot en el cúmul de paraules que a cops no volen dir res, però que són necessàries per arribar a una idea que vol dir quelcom. Vull fer que em deixin fer, que ningú aturi el fer, el ser, el sentir. No em vull morir en l'absència del moviment i això no és una paranoia.
0 comentaris:
Publica un comentari