L' Antro de la Sibil·la

A cops penso que torno aquí, potser perquè com Odisseu va tornar a Ítaca, jo sento necessitat de tornar a un lloc on puc deixar paraules, que d'altra part mostra alguna part de la meva ànima, malgrat tot començo a tenir por d'una gelosia que em faci guardar tot el que hi he escrit o expressat per compartir, sembla que en alguns moments en torno un vell Arion, que sobreviu a totes les envestides assassines del complot que teixeix l'avarícia per a fer-me cada cop més tancat i inexpressiu i de poc em veig altre cop aquí, amb ganes d'expressar, haig de dir que com Arion he dedicat part d'aquest temps a viatjar, d'una par un viatge real que m'ha porta a cercar la Sibil·la al seu Antro Cumeo a Cume (a la foto) i la vaig esperar durant dies mirant des de les ruïnes l'illa de Ischia. La Sibil·la Cumea semblava que no vindria, que la seva força s'havia perdut ja que com sabeu els seus llibres i revelacions van ser aclaparades pels magistrats que després de la República i en època d'August es van guardar el privilegi de la seva interpretació, però l'espera és una de les meves grans qualitats, sempre he sabut esperar i més si el refugi per l'espera es el vell bell Antro de la Sibil·la a Cume, lloc únic i d'esplèndida bellesa que t'hi permet refugiar-te en el també bell art de la contemplació.
No dic tot això gratuïtament en els temps que corren de barbàrie absoluta i predicada incomprensió humana només queda el refugi en la creació més purament artística i a l'hora fer un esforç per compartir-la, que no és poc, un pensa més en la possibilitat de callar-se-la de no dir absolutament res, però això és negar la possibilitat del que jo i tots podem aportar per renovar el sense sentit actual, que no és Caos, el Caos és creatiu i en canvi el sense sentit no em durà enlloc i com resultar que jo com Arion sempre busca un lloc per viatjar, ja siguin Li Campi Flegrei o bé el camí de casa cap a Empúries, però tenir la sensació de posar un peu al camí que si més no alguna vegada arribaré a qualsevol paradís, per això haig de fer l'esforç d'aportar quelcom, si més no per crear la meva pròpia illa de sentit personal. I com diu Maria Do Cebreiro, no deixar-me salvar per nens perduts:

Vivo desde o pirncipio das idades
pola parte de fóra, enxendrada un instante
despois da decadencia.
Non volverei caer na tentación
de deixarme salvar polos nenos perdidos au por ti.
E ti non volvas darlle ó esquecementos a miña confesión:
d outro lado d fiestra tamén houbo anoriñas.

Ara si més no emprenc un altre viatge a veure si trobo el lloc per compartir-lo i no quedar-me'l.