NO SÓC FAETONT

No sé si els pollancres que hi veig des del meu finestral, al meu estudi, són tan sols un gran regal empordanès o són en realitat les Helíades convertides en pollancres després de plànyer el seu germà Faetont llargament. Realment no ho sé, a cops penso que són les belles Helíades i que el rierol que passa al costat de casa, que no és rierol, hi és rec, és l'Erídan a on un Faetont incapaç de superar la seva por va caure.
A voltes encara el complico més i em sento com un Faetont no capaç de superar les meves indecisions i correré el risc de cremar tot el que se m'apropi de tant que duré amagat al meu armari de sentiments i per què no dir-ho de coses per crear, al no posar-lo en lloc al final cremarà i serà tal el desori que segurament algú em llençara al rec perquè no cremi tot el que hi ha al voltant. Sincerament no ho sé, es clar que seria quelcom més vulgar que el dolç Faetont i els meus pollancres empordanesos tan sols són una arbreda plantada per fer caixes de fruita o palets. No seran les meves idees perill de foc universal ni haurà déus irritats per aquestes, ni Helíades que els seus planys siguin tan grans que acabin movent el fullant al costat d'un riu, bé en aquest cas rec. No serà pas.
Però el que si hi serà, vulgui jo o no, és la meva necessitat d'expressar idees i sentiments, malgrat tot el que faci contínuament per posar-me mil i un entrebanc i no realitzar-los, els sentiments expressius són quelcom molt insistent i l'avarícia per guardar-se'ls també és quelcom molt insistent i impertinent. Voldria jo que la generositat creativa em prengués i fes que de cop comencés a crear regals, però haig de dir que una certa estupidesa em caracteritza en aquest aspecte, sempre hi he cregut que res del que faig val la pena compartir-lo i que hi acabaré avesat al més gran dels ridículs i que ja mai podré ni mirar als ulls a ningú, perquè a més a qui li pot interessar res del que jo decideixi dir i a qui a més li pot complaure estèticament, això encara m'ha posat en un dels pitjor precipicis de la meva vida que ha estat el fer coses, corregir-les milers de vegades i a sobre no creure en elles, un cansament absolut que no ha reportat cap ni una satisfacció, de fet algunes d'aquestes coses tan corregides al final m'han agradat menys que al principi i després de tot no han dit res del que jo volia dir inicialment: al foc!
Es clar no sóc un Faetont, però comparteixo amb ell la por de conduir el carro del Sol, que en definitiva és el carro de la meva vida. Hores d'ara em sorprèn més la força amb que surt aquesta necessitat creadora, no sé si és quelcom que fa l'edat, potser és una qüestió hormonal, faig conya, però ara és una sensació present i que em fa sentir que no puc deixar-la passar més, haig de fer i fer clar, sense por ni obstrucció d'allò que naix, i el que arriba novençà a la vida no puc començar a modificar-lo haig de deixar-lo créixer amb esperit propi, que en definitiva no és altra cosa que el meu esperit que fins ara sempre he volgut modificar-lo i dirigir-lo, seguint alguna idea creada a priori per la part més traïdora de la meva ment i que és el més gran dels censors.
En aquest moment em llenço jo mateix a l'Erídan per fer el meu camí no com un Faetont, sinó nedant amb les meves pròpies forces o remant qual argonauta la meva nau. Molt em temo que molt del que pugui dir o expressar a molts dels déus no els hi agradarà, sobretot d'aquests déus actuals que no accepten formes de pensar diferent, perquè hi som en un mal moment per a la llibertat de pensament i creació, però jo de moment no vull ser gens ni mica de correcte i em llenço a la mar amb la meva nau, no busco el velló d'or i hores d'ara no tinc pressa per arribar enlloc, però al menys si de conèixer la forma dels meus propis sentiment.